Músic Luis Esteve Larraga (1878-1943)

Luis Esteve Larraga va ser un destacat músic i director de bandes de música a la ciutat d'Alzira a principis del segle XX. Sabem, per la premsa de l'època que va destacar per dos talents principals: el cant, perquè era baríton, i el piano. A més va demostrar durant la seua vida la capacitat per a dirigir agrupacions molt variades de músics de vent i percussió, i també cors de cantors, tots homes a causa de les limitacions en aquest temps per a l'educació musical de les dones.

Podem situar el seu naixement l’any 1878 en la ciutat de València, d'on eren originaris els seus pares, i al 1880 el del seu germà Manuel. Eren fills del matrimoni format per Luis Esteve i Manuela Larraga. Dels seus pares i del seu germà poc sabem. Manuel Esteve Larraga apareix en el llistat d'aspirants a oposicions del Cos d'Agents de Vigilància, publicada per la sotssecretaria del Ministeri de la Governació espanyol (La Gazeta de Madrid, 18-11-1910). Aquesta dada quedaria corroborada per una altra també concordant: Manuel Esteve Larraga figura en la relació d'alumnes admesos de l'Acadèmia Militar de València, després d'haver superat els exàmens d'ingrés al rang de sergent, en l'estiu de 1899 (La Gazeta, 06-07-1899).

Tot i que sols podem conjeturar davant les fonts consultades, creguem que va quedar orfe prompte, a la seua joventut. No sabem com es va iniciar al món de la música ni quan va tocar el piano per primera vegada. Potser ho fera com a alumne del Conservatori de Música i Declamació de València, entitat fundada en febrer de 1879 i que era quasi tan jove com el nostre músic, tot i que no va assolir el grau de centre educatiu oficialment reconegut fins abril de 1911, quan Luis Esteve Larraga ja tenia 33 anys i fama sobradament reconeguda. D'altra banda, no sabem si va tindre relació acadèmica o laboral amb l'Institut Musical (fundat el 1898) de la Societat Coral el Micalet, al seu torn fundada en 1893, i que funcionava com un conservatori amb educació musical en solfeig, piano i cant en la ciutat de València.

Sala d'Actes del Conservatori de Música de València, 1921 (Rafael Solaz)

El que sembla clar és que era originari de la ciutat de València i en Alzira, molt possiblement, hi vivia un oncle o tia, que es va fer càrrec d'ell. A tots els censos de població de l'Ajuntament d'Alzira entre 1900 i 1920 trobem el seu nom amb la indicació de que residia en Alzira des de 1901, quan tenia 23 anys, com a nebot d'un resident a la nostra ciutat, no sabem si per part de pare o mare. També es clar que ja al 1904, amb 26 anys complits, s'havia casat amb Milagro Estruch Suarep, que si era alzirenya i amb qui va tindre una filla aquest any.

Alzira, amb gran tradició musical des de temps immemorials, comptava amb nombrosos músics aficionats que participaven en pasdobles i serenates. Es tractava d'una música popular i festiva, instrumentada amb la percussió i el vent. Són instruments pràcticament idèntics als quals hui veiem en les bandes municipals: clarinet, saxofon, trompa, trombó, dolçaina i tabalet.

La primera dada biogràfica de Luis Esteve Larraga el tenim en el Cens d'habitants del municipi d'Alzira de l'any 1905. Així consta Luis Esteve Larraga, de 27 anys, casat amb Milagro Estruch Suarep, de 24 anys, i pares de la xiqueta -la seua única filla-, Milagro Esteve Estruch, d'un any d'edat. Era de professió "pianista" i tenia el seu domicili a la Plaça del Carbó, número 1.

Padró de 1906 de l'Ajuntament d'Alzira (Familysearch.org)

Padró de 1905 de l'Ajuntament d'Alzira (Familysearch.org)

"Pianista", detall de la professió de Luis Esteve Larraga, Padró de 1905 de l'Ajuntament d'Alzira (Familysearch.org)

Al padró de 1906 trobem que el músic vivia en el carrer Santa Catalina, número 29, segon pis, amb la seua dona i la seua filla i també amb una criada, Carmen López Almiñana, de 18 anys, soltera i natural de La Font de la Figuera. Potser és un indicatiu d'una bona posició económica el fet de mantenir, donat la joventut del matrimoni, una domèstica interna com a cuidadora de la filla. Com vorem ara faena no li faltava al músic Luis Esteve Larraga.

Padró de 1906 de l'Ajuntament d'Alzira (Familysearch.org)

Els seus integrants eren professionals de diferents oficis, aficionats a la música, i alguns professors de música. En aquesta època ja tenim les primeres notícies de Luis Esteve Larraga. Era el 3 de juliol de 1906 i acabava el curs en el Col·legi de les Mares Escolàpies d'Alzira, on estudiaven les joves “de la buena sociedad alcireña, cuyas familias más distinguidas mandan a sus hijas, en la seguridad de que han de recibir una educación esmerada", com va publicar aquell dia Las Provincias. Es van celebrar aquell dia dues funcions vespertines de música per a les famílies de les alumnes. Diverses peces de cant, totes religioses, i una peça de piano a quatre mans, van ser a càrrec del "inteligente profesor de piano don Luis Esteve, que una vez más nos demostró sus aptitudes como maestro director y concertador". Existeix la possibilitat que Luis Esteve treballara en aquestos anys com a docent del centre educatiu.

Alzira cap a 1910

Al mateix temps, i només dues setmanes després, no obstant això, Luis Esteve apareix dirigint a un cor de “ochenta obreros trabajadores del campo”, integrants del Orfeón Unión Republicana de Alcira, que van cantar per primera vegada davant els seus veïns, amics i familiars en la Plaça Castelar [actual Plaça Major] d'Alzira, el 14 de juliol de 1906, per a commemorar la presa de la Bastilla a París en 1789, festa destacada per als republicans de la nostra ciutat en aquells anys. Aquest Orfeón Unión Republicana de Alcira acabava de nàixer deu dies abans, establint els seus primers estatuts el 4 de juliol del mateix any Oriola Velló (2009:103).

El diari republicà El Pueblo (12-07-1906) va publicar, referint-se a Luis Esteve: "a la perseverancia de este joven músico, aventajado discípulo del maestro Salvador Giner [Vidal (Valencia, 1832-1911)], debe el partido republicano y Alcira el poder congratularse de instituir en esta ciudad un orfeón que instruye y dignifica, ennoblece y eleva los sentimientos del obrero, arrancándole al mismo tiempo de la taberna y el juego, en donde se embrutece". Aquesta iniciativa va eixir endavant gràcies a "costosos sacrificios, venciendo no pocas dificultades gran acopio de energía tanto por los orfeonistas como por su inteligente director", Luis Esteve.

Capçalera del diari republicà El Pueblo (1894-1939) dissenyada per Joaquín Sorolla Bastida (1863-1923)

Sabem més sobre aquest orfeó per la crònica que dies després va publicar El Pueblo (19-07-1906): "Inicióse el concierto a los acordes de La Marsellesa, ejecutada por las ochenta voces corales que en la actualidad constituyen el orfeón, siendo saludado el himno republicano desde el primer instante por miles de entusiastas y calurosos vivas y aplausos". S’interpretaren altres peces: Los francotiradores, La fiesta de los marineros, Cantos del mar, i una composició de Luis Esteve titulada La Verema. En acabar el concert la banda de música es va traslladar a la casa de l'alcalde Camilo Dolz Martí de Veses (republicà) per a obsequiar-li amb una serenata en agraïment a l'estendard tricolor republicà que aquest els havia costejat.

El periòdic republicà dedica aquestes paraules finals al músic: "Para finalizar, el mayor premio, el triunfo más grande corresponde al director del orfeón don Luis Esteve. Sin su imponderable trabajo, sin su férrea voluntad, sin su inteligente dirección, todo hubiese fracasado".

Anunci taurí en Valencia, 1911, amb menció a la banda de música municipal de València

Mesos després, al gener de 1907, Luis Esteve segueix al capdavant de l'orfeó republicà d'Alzira. El Pueblo (20-01-1907) va relatar la visita que la “joven banda municipal alcireña” va realitzar a la veïna localitat d'Algemesí, on en unió amb la banda que allí dirigia Carlos Castañer, van amenitzar diversos actes i celebracions impulsats allí pel Casino d'Unió Republicana d'Algemesí. Els van acompanyar els regidors republicans d'Alzira José Garrido, Serra, Garrigues i Agulló. "Se puso en marcha la comitiva a los acordes de los bonitos pasodobles que tocó la citada banda hasta llegar a la plaza Mayor, precedidos por el magnífico estandarte de seda con bordados de oro que dicha sociedad coral posee, formando un buen golpe de vista y aumentando el esplendor los colores republicanos que los orfeonistas ostentaban en sus gorras". Es va interpretar La Marsellesa, "que se cantó a petición del numeroso público que asistió al acto, a cuyo final estalló un aplauso entusiasta que duró un grande rato, así como al terminar el idilio catalán Arre Moreu, cantado con la afinación más exquisita".

Membres de la Societat Coral el Micalet, ca. 1895

Aquest Orfeón Unión Republicana de Alcira viuria encara majors èxits. El Pueblo (26-09-1908) informava que "mañana saldrá la sociedad el Micalet para Alcira, donde dará un concierto en unión del orfeón El Júcar, de aquella localidad, que tan acertadamente dirige el joven maestro don Luis Esteve. En el concierto tomará parte la banda de música de aquella ciudad. Los beneficios que de esta función se adquieran están destinados a sufragar en parte el viaje a Zaragoza de ambas sociedades el próximo octubre. Las entradas se hallan agotadas". Aquest recital va tindre lloc en el teatre Giner i les peces triades per Luis Esteve van ser “la popular zarzuela Marina, en la que el desempeño de la parte de Roque correrá a cargo del director de El Júcar, el celebrado barítono don Luis Esteve".

Segons aquesta font Luis Esteve havia rebatejat a l'orfeó republicà, en 1908, amb el nom de El Júcar. També Oriola Velló (2009:103) assenyala que la Sociedad Coral El Júcar havia establit els seus estatuts fundacionals el 10 de març de 1908. Pot ser que la projecció d'aquesta banda més enllà de la nostra localitat fera pensar al músic en la necessitat de dotar-li d'un nom representatiu dels seus orígens, i certament El Júcar aporta més informació que Orfeón Unión Republicana de Alcira. 

Cap esmentar que en Carcaixent, uns anys abans, havia existit un altre Orfeón El Júcar, tot i que no sembla existir relació entre ambdues entitats. Tanmateix també va existir en Alzira una primera banda amb el nom El Pentagrama, al 1886, segons va publicar Las Provincias (30-7-1886).

Las Provincias, 18 de febrer de 1897

Parlem d'uns anys de gran activitat musical a la província de València, de nombroses inciciatives i voluntats personals que treien endavant tot tipus d'iniciatives. La Banda Municipal de la ciutat de Valencia s'havia creat en 1903, a iniciativa del regidor de l'Ajuntament de València, periodista i crític d'art, Vicente Ávalos Ruiz i de la màxima autoritat musical de l'època, Salvador Giner Vidal. No totes es mantenien en el temps, doncs les ajudes públiques eren inexistents per als músics i s'havia de comptar únicament amb la iniciativa privada. Oriola Velló (2009) esmenta: "Entre 1887 y 1936 se darán de alta 8.879 sociedades en la provincia de Valencia, de ellas 337 tendrán algún tipo de vinculación musical (bandas de música, rondallas, orfeones, sociedades de profesores de orquesta, estatutos del conservatorio...)".

En qualsevol cas, el prestigi social de l'orfeó republicà de Luis Esteve, que tot just havia complit trenta anys, es va fer notar a Saragossa i Barcelona durant l'any 1908. Després de completar la gira musical a Saragossa, ja en els últims dies d'octubre, segons El Pueblo (01-11-1908) l'orfeó republicà de Luis Esteve va actuar a Barcelona: "Anoche la Sociedad Coral El Júcar, de Alcira, que [desde] hace unos días se hallaba en esta ciudad, dió una serenata al Ayuntamiento, cantando con mucha afinación y ajuste "Los pescadores", de Clavé, "Ecos del Turia" y "La fiesta del pueblo", del conocido compositor valenciano [Salvador] Giner [Vidal], y "Arre Moreu", de [Josep Maria] Ventura [i Casas (1817-1875)]. Las dos piezas originales del señor Giner tuvieron que repetirse ante los aplausos del numeroso público que en la Plaza de la Constitución había. Los individuos del coro con su maestro, don Luis Esteve, subieron después al despacho del alcalde, quien les dió la bienvenida en nombre de Barcelona, elogiando el buen acierto con que habían cantado las diferentes piezas".

Asociación Obrera de Conciertos de Pau Casals, Barcelona, ca. 1925, molt habituals a començaments del segle XX.

Acabant la dècada de 1900, Luis Esteve havia consolidat la seua solidesa musical i capacitat de lideratge al capdavant de El Júcar. A Alzira La Sucro complia huit anys, La Lira Alcireña es trobava desapareguda, i es plantejava la fundació d'una competidora per a la Sucro. Aquesta nova agrupació es va dir El Pentagrama, i va ser impulsada pel músic José Moreno a partir dels antics integrants de la Lira Alcireña.

El cens de 1911 mostra que Luis Esteve, "maestro de música", i una data molt destacable. Estava vivint en Alzira des de feia 10 anys, amb cèdula d'identitat emesa en València. Com abans hem esmentat, havia arribat a Alzira al 1901, als 23 anys.

Padró de 1911, Ajuntament d'Alzira (Familysearch.org)

Aquest context d'un cert enfrontament no degué entusiasmar a Luis Esteve, qui va donar per conclosa la seua activitat a Alzira. La premsa valenciana de l'època ho situa en altres parts, així, La Correspondència de València (04-01-1911) ens informa que va oferir un recital de piano en el saló del Cercle Independent de Cullera, amb motiu de les celebracions d'Any Nou. Després el seu rastre es trasllada a València. El Pueblo (31-08-1911) indica que Luis Esteve va assumir la direcció del cor de l'orfeó valencià el Micalet: "Se pone en conocimiento de los socios coristas que terminadas las vacaciones de la masa coral darán principio los ensayos mañana, primero de septiembre, bajo la dirección del nuevo director don Luis Esteve". Aquest mateix any, en septembre, moria el músic valencià Salvador Giner Vidal. 

Actuació de la Societat Coral el Micalet a la Plaça de Bous de Valencia, ca. 1920. (Rafael Solaz)

La Societat Coral Valenciana el Micalet és una entitat musical fundada en 1893 de caràcter privat i utilitat pública. Va iniciar la seua activitat per l'impuls del compositor valencià nascut en el barri del Carmen, Salvador Giner Vidal (1832-1911), qui va ser el seu primer director. No sols focalitzava l'ensenyament en la pràctica del cant coral, sinó que va quedar estructurat sobre la base de tres seccions principals: teatre, rondalla i orfeó. Las Provincias (18-04-1929) va publicar un article signat pel crític musical Eduardo López-Chavarri Marcoen on es lamenta de la falta de suports a l'orfeó Micalet: "coros magníficos tienen todos los países […]. Apenas si en Italia y Francia es donde menos se cultiva el género. En España, Cataluña y el Norte tienen instituciones corales que han sido aclamadas por Europa. […] Y sin embargo los coros de estudiantes, los coros de obreros, los de aficionados, en la mayoría de los países cultos forman la base de la afición musical. Por el coro reviven mejor los cantos populares y se hermanan los corazones que cantan juntos".

Era una nova etapa. Luis Esteve havia posat punt final a les seues funcions a Alzira, tal vegada per les millors perspectives que li oferia l'orfeó de la capital valenciana. Els assajos d'aquesta agrupació van culminar, per Setmana Santa de 1912, amb nombrosos espectacles de música religiosa. Així, Las Provincias (10-04-1912) refereix la celebració de les festes de Sant Vicent Màrtir a la ciutat de València i concretament, el programa d'actes religiosos per a aquell dia a l'Església dels Sants Joans, de la Plaça del Mercat, al costat de la Llotja: 

Esglèsia dels Sants Joans, València, ca. 1910, (Rafael Solaz)

"A las cinco de la mañana en la parroquial de los Santos Juanes, misa en la que una banda de música tocará la Marcha Real al alzar a Dios. Después, diana. A las siete, bendición de una hermosa bandera para actos solemnes, con plática [sermó] en valenciano y motetes. A las diez y media será la fiesta solemne. El orfeón el Micalet, con el instrumental necesario, interpretará la Misa de Gloria, coral homófona del maestro Giner. El orfeón cantará a voces solas el Benedictus, de la misa en la del mismo maestro, y el barítono don Luis Esteve, al Ofertorio, el motete Conserva me Domine, también de Salvador Giner. Predicará el sermón el doctor don Justo Martínez (...). El lunes continuarán las representaciones. De once a una, concierto por la citada banda. Por la noche, de nueve a doce, serenata".

Palau de Parcent, València, 1965, seu de la Societat Coral Valenciana el Micalet des de 1897 fins 1954 (Rafael Solaz)

Aquest mateix any La Correspondència de València (02-11-1912) recull la celebració d'una vetlada necrològica en memòria de Salvador Giner (1832-1911), que se celebraria l'endemà de les sis de la vesprada en el Paranimf de la Universitat. S'interpretarien fins a catorze composicions del músic, figurant entre elles "Romanza de la ópera Morel, cantada por don Luis Esteve y acompañado por el profesor don Manuel Coronado".

Membres de la Societat Coral el Micalet, ca. 1905. (Rafael Solaz)

Les consultes al padró municipal de 1913 indiquen que el matrimoni Esteve Estruch tenia una criada, de nom Aquitina López Esteve, de 20 anys d'edat i soltera, que vivia al mateix domicili. Creguem que pot ser una neboda per part de germana, tot i que en aquesta part la informació es inexistent. Potser no existira cap relació, tret de la casualitat, entre criada i músic. Uns anys després la criada ha desaparegut i no tornarem a trobar-la.

Padró de 1913, Ajuntament d'Alzira (Familysearch.org)

Al padró de 1914 Luis Esteve estava domiciliat al carrer Lonja, número 39, amb la seua dona i filla, i apareix registrat amb la profesió de "profesor de música en Alcira". Havia complit els trenta-cinc anys. Aquest document situa el naixement de la seua dona, Milagro Estruch Suarep, en 1875.

Padró de 1914, Ajuntament d'Alzira (Familysearch.org)

Iniciada ja la Primera Guerra Mundial (1914-1918) Luis Esteve continuava al capdavant del cor masculí el Micalet, a València. El 31 de gener de 1915 El Pueblo va deixar constància d'una de les composicions musicals del mateix Luis Esteve, titulada: "Albada": "En el festival que se celebrará en el Gran Cine Doré el día dos de febrero, a beneficio de los pobres, tomará parte el orfeón el Micalet, que interpretará las obras siguientes: Ecos del Turia, de don Salvador Giner, y Albada, de don Luis Esteve. En vista de los preparativos que hace la comisión organizadora es seguro que el público corresponderá como se merece".

Banda de música a la actual Plaça Major d'Alzira, ca. 1930

Mentrestant, a Alzira, La Sucro i El Pentagrama coexistien encara que no de manera pacífica. Totes dues bandes mantenien un silenciós enfrontament, una guerra freda que les impulsava a competir per participar en el major nombre d'actes possible. Així per exemple, El Diari de València (24-03-1917) assenyala que El Pentagrama va amenitzar la visita de l'Arquebisbe de València en el seu pas per l'estació del tren cap a València, interpretant "Marcha de Infantes". A les Actes de les sessions municipals de l'Ajuntament d'Alzira podem trobar que a Luis Esteve i a la seua banda musical se li va pagar "veintiocho pesetas y sesenta y cinco céntimos por la asistencia de la banda de música El Pentagrama a la estación al paso por esta ciudad del señor Excmo. Arzobispo de Valencia".

Actes municipals, 02-04-1917 (Arxiu Municipal d'Alzira)

En 1917, encara a València, Luis Esteve va participar en els actes de l'agrupació valencianista Lo Rat Penat. La correspondència de València (23-03-1917) informava a primera pàgina de la celebració en el si de la societat valenciana Lo Rat Penat, d'una vetlada literària en la qual es van llegir "variadas y muy amenas composiciones, que acreditaron no solo su inspiración sino también sus entosiasmo por el conreo de nuestra lengua". Poesies, dècimes, sonets, llibrets de falles, i declamacions de versos es van succeir durant aquella nit. El diari destaca que "en la parte musical sobresalió una expresiva y melodiosa romanza del maestro don Luis Esteve, letra del joven poeta don Vicente Llopis, titulada La cansó de l'aigua, y una inspirada composición para piano titulada "De la terra", original del joven profesor señor Andrés [no s'esmenta el seu cognom però poguera tractar-se del músic Andrés Estellés Barberá, actiu entre 1885-1945 a València], que fueron muy aplaudidas". Creiem que es tracta d'Andrés Estellés Barberá perquè s'ha constatat (Isusi Fagoaga (2011) que va ser amic de Luis Esteve, com així consta en dedicatòries signades en partitures que es conserven en el Real Col·legi-Seminari de Corpus Christi de València. En concret diu així: "Mayo de 1916. A mi amigo V. Estellés. En Alcira, Luis Esteve Larraga".

Durant esta època, tal vegada per la crisi econòmica de 1917 provocada a Espanya, en part, per l'augment del preu dels aliments i productes bàsics i la impossibilitat d'exportar a l'estranger els nostres productes, a causa de la guerra internacional, Luis Esteve va tornar a Alzira. Ho va fer per a assumir la direcció de la banda “El Pentagrama”, que comptava en eixe moment amb set anys d'existència.

Este fragment, pertanyent a l'obra "Geografia Mèdica d'Alzira" (pàg. 126), publicada a la fi de 1917 per l'estudiant alzireny Enrique Badenes Gallach, es localitza una descripció de l'escola de música que dirigia en aquell moment Luis Esteve, oferint un testimoni històric únic:

Geografía Médica de Alcira, pàg. 126, 1917

“En el arte musical cuenta Alcira con una entidad denominada “El Pentagrama”, con clases de solfeo, piano, canto, armonía, composición y toda clase de instrumentos de cuerda, madera y metal, con una banda y orquesta formada por alumnos nacidos de su seno. Los ingresos están limitados por las cuotas de unos cuantos socios protectores. El alumno no tiene que abonar nada por su matrícula. Solo se le exige ser socio de dicha entidad”. Advertim ací que res s'esmenta de La Sucro, donant a entendre esta font històrica que esta entitat havia perdut protagonisme en el temps. Continua Badenes Gallach: “Su director, don Luis Esteve, no percibe por sus trabajos retribución alguna y su abnegación, llevada al límite, tiene en estudiao en la actualidad la creación de un Monte Pío para los profesores músicos”.

Geografía Médica de Alcira, pàg. 127, 1917

No hi ha constància històrica que el projecte de crear una "Monte Pío para los profesores músicos" es materialitzara a la fi. Les dificultats de la Primera Guerra Mundial i la inflació, segurament, ho van impedir. 

Les rivalitats entre músics alzirenys van afeblir a les dues entitats en els anys de la Primera Guerra Mundial (1914-1918). En qualsevol cas van acabar en 1920, quan l'Ajuntament va reunificar La Sucro i El Pentagrama en una nova banda de caràcter municipal, a càrrec de Luis Esteve. Les denominacions en estos primers anys de la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), no obstant això, són una mica confuses i La Sucro o El Pentagrama són noms que continuen repetint-se en la premsa amb alguna imprecisió.

Així tenim el testimoni de Las Provincias (07-06-1923), que recull les celebracions en Alzira amb motiu de l'arribada del nou cura arxipreste de Santa Catalina, Manuel C. Martínez Ample, qui venia des de Xiva per a substituir a l'anterior rector, José Bono Sala, des del dia 3 de juny: "A las cuatro en punto organizóse un pasacalle por la banda de música de la localidad La Sucro, llamando de esta manera a todos los ciudadanos a que acudiesen a rendir pleitesia y homenaje a su nuevo pastor. Saliendo de la plaza de Santa Catalina [en realidad el nombre entonces era plaza de Alfonso XII, y hoy plaza de la Constitución], con nutridas representaciones de autoridades y asociaciones, dirigióse a la estación, encontrándose en la misma numerosa multitud de feligreses que ansiosos esperaban a su nuevo párroco". 

Estació de ferrocarril d'Alzira, 1900

Allí va arribar en el ferrocarril de les cinc de la vesprada el nou rector, sent rebut pel capità de la Guàrdia Civil Pedro Cortaide, el jutge municipal Rafael Presencia, el notari Ramón Simarro Ochoa i representants del clergat de municipis pròxims de la comarca, a més de representants del Sindicat Sant Bernardo, Caixa d'Estalvis i Societat Agrícola. La comitiva va tornar a l'església de Santa Catalina per a la cerimònia de presa de possessió.

El diari valencià Las Provincias informa que "al salir de la iglesia dirigióse la comitiva, precedida de la banda de música que dirige con gran acierto don Luis Esteve, a la casa abadía, siendo obsequiada con un espléndido lunch durante el cual se interpretaron selectas composiciones por la banda de la localidad. Hubo ricos dulces, tortadas con simbólicos emblemas, abundantes helados, buenos hábanos, esparciéndose desde los balcones de la casa abadía dineros y confites que, ávida, recogía la muchedumbre".

Al padró municipal de 1920 trobem que el matrimoni Esteve Estruch havia canviat novament de domicili, tornant ara al carrer Santa Catalina, número 29. Luis Esteve comptaba ja 45 anys i la seua dona, Milagro, 49. L'única filla, Milagro Esteve Estruch, havia complit els 15 anys. Trobem que el segon cognom del músic, Larraga, està erròniament escrit com "Garriaga".

Padró de 1920, Ajuntament d'Alzira (Familysearch.org)

El 7 de febrer de 1926 Las Provincias indicava que a més de promoure's les obres per a empedrar la carretera entre l'escorxador i l'estació del ferrocarril, d'onze a una del migdia se celebraria en la plaça Emilio Castelar [actual plaça Major] "un concierto por la banda municipal de Alcira, que dirige don Luis Esteve". Tenia aleshores 48 anys.

Plaça de la Reina, València, 1920 (Arxiu Castells Sales)

Luis Esteve va dimitir del seu càrrec com a professor de l'escola municipal de música d'Alzira en iniciar-se el curs escolar, segons va publicar Las Provincias el 4 d'octubre de 1927. El motiu assenyalat va ser "por cambio de vecindad". Tenim així el segon trasllat a València i la segona vegada que el músic va abandonar Alzira. 

És molt possible que, tot i que no tenim imatges personals de Luis Esteve Larraga, el compositor valencià apareix a aquesta fotografia datada de José Lázaro Bayarri, datada el 17 de maig de 1931 a les Torres de Serrans, València. És un homenatge a Pere Balaguer pels membres de la Societat Coral Valenciana el Micalet.

Torres de Serrans, València, maig de 1931 (Lázaro Bayarri). Possiblement Luis Esteve Larraga, de 53 anys, està en aquest grup.

En 1929 i fins a 1936 se situa la seua activitat musical a València, com a "cantor seglar" del Real Col·legi-Seminari de Corpus Christi. Així ho testifiquen els arxius d'esta institució educativa analitzats per Isusi Fagoaga (2011), encara que no es tenen més detalls d'esta etapa.

Claustre del Col·legi Corpus Christi, Valencia, 1895

Arribada la Segona República, en 1931, Luis Esteve, juntament amb Eduardo Quilez Ferrer, va reprendre la direcció de la banda de música d'Alzira. L'arribada de la II República ho va trobar així a la nostra ciutat, lloc on va romandre fins a la Guerra Civil (1936-1939). Segons Alfonso Rovira en eixos anys la banda musical assajava en el número 46 del carrer Major Sant Agustí. Després es va traslladar a l'últim pis de l'edifici de l'Ajuntament d'Alzira, compartint instal·lacions amb l'Arxiu Municipal, on hui es localitzen les oficines de l'Àrea d'Urbanisme.

Ajuntament d'Alzira, 1963

No s'han conservat les composicions musicals d'Esteve Larraga, encara que sí els noms d'algunes. Es desconeix quin rumb van prendre els últims anys de la seua vida, marcats per la postguerra i la depuració de càrrecs que en tots els àmbits, inclosa la cultura i la direcció de les bandes de música locals, va efectuar el franquisme

En finalitzar la Guerra Civil la banda de música municipal d'Alzira va ser dissolta, coincidint amb l'entrada a València de les tropes franquistes al març de 1939. Al juny d'aquell any molts alzirenys van sol·licitar a l'Ajuntament la creació d'una nova banda, que va ser formada finalment al juliol de 1940, sent ja dirigida pel carcaixentí Carlos Cosme Bergantiños. Luis Esteve no va tornar a ser públicament esmentat en cap periòdic. Als anys quaranta la banda municipal va passar a ser dirigida pe un músic afí al Frente de Juventudes dirigida per Matías Grau.

Poc temps després, a València, moria Luis Esteve Larraga, a l'edat de seixanta-cinc anys, a causa de complicacions del seu estat de salut derivades d'una miocarditis. Era el 25 de novembre de 1943. El funeral es va celebrar a la Parròquia de l'Àngel Custodi, en València, i no es publicaren necrològiques en la premsa d'aquells dies. Està enterrat en el Cementeri General de València, junt amb la seua dona i filla. La informació disponible de Luis Esteve és escassa i només pot completar-se amb unes poques fonts sovint imprecises. 

Arxiu del Cementeri General de València, 1943

En el moment de la seua mort continuava casat amb Milagro Estruch Suarep, de 62 anys. La seua única filla, Milagro Esteve Estruch, tenia 42 anys. La seua vídua li va sobreviure fins a juliol de 1959, als 78 anys, i la seua filla va morir al desembre de 1999, als 95 anys, totes dues en València. Ja no tornaren a Alzira. El certificat de defunció de Luis Esteve Larraga ens indica que tenia el seu domicili a València, carrer de Salamanca número 45, i exercia encara en els seus últims anys com a professor de música.

Certificat de defunció de Luis Esteve Larraga (1943)

Tres anys després de la seua mort la Societat Coral el Micalet va posar la primera pedra de l'actual seu, al carrer Guillem de Castro. Disposar d'un local propi era una meta llargament somiada pels músics que l'integraven i segurament també per Luis Esteve. L'edifici que hui coneguem seria inaugurat l'any 1954.

Lloc web de la Societat Coral el Micalet (2022)

Luis Esteve Larraga va deixar una marca destacable en la història musical d'Alzira. Sense el seu impuls durant les primeres dècades del segle XX l'afició i professionalitat dels alzirenys per la música no hauria llanguit, però sí hauria estat òrfena d'un home entregat a ella, que va posar l'interés i obstinació necessaris per a mantindre viva part de la cultura valenciana.

Banda Municipal d'Alzira, 1945 (Alfonso Rovira)

Fonts bibliogràfiques:

Alba Pagán, Ester; Lairón Pla, Aureliano J. (2020). Història d'Alzira. Des de la Prehistòria fis a l'actualitat (Volumen 1). Universitat de València. ISBN 978-84-9133-291-6.

Alba Pagán, Ester; Lairón Pla, Aureliano J. (2020). Història d'Alzira. Geografía física y humana, arte y patrimonio cultural (Volumen 2). Universitat de València. ISBN 978-84-9133-291-6.

Certificado de defunción de Luis Esteve Larraga (28-11-1943), Registro Civil de Valencia.

Fotografías de: Rafael Solaz, Levante El Mercantil Valenciano, El Seis Doble, Alfonso Rovira.

Isusi Fagoaga, Rosa. (2011). El gremio musical en Valencia entre los siglos XIX y XX y el legado Enrique Domínguez Boví. Dedicatorias manuscritas a Vicente Estellés en el legado EDB (1800-1958). Cuadernos de Música Iberoamericana, vol. 22, julio-diciembre. ISSN: 1136-5536.

"España, Provincia de Valencia, registros municipales, 1611-1935." Database with images. FamilySearch. http://FamilySearch.org : 18 July 2022. Archivos municipales, Valencia (municipal archives, Valencia). https://www.familysearch.org/search/collection/2015367 (Consultado el 10-02-2023).

Manuscrito (mecanografiado) titulado "Geografia Médica de Alcira", del autor Enrique Badenes Gallach (Cuenca, 1890 - València, 1946). Esta obra puede consultarse en los archivos de la Biblioteca y Archivo de la Real Academia Nacional de Medicina de España. Disponible en: http://bibliotecavirtual.ranm.es/ranm/es/consulta/registro.cmd?id=93 (consultado en abril de 2021). La obra fue reeditada en 2017 por Aureliano Lairón y Carmel Ferragud, publicada por la Institución Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació (el Magnànim), entidad cultural de la Diputación de Valencia. ISBN: 978-84-7822-745-7.

Oriola Velló, Frederic. (2009). Los coros parroquiales y el motu proprio de Pío X: La diócesis de Valencia (1903-1936). Nassarre, 25. ISSN: 0213-7305.